dijous, 26 de març del 2020

Reflexions amb Kenny Rogers

Resulta que ha faltat Kenny Rogers. Ja fa 4 dies però jo encara no m'havia assabentat. Procure informar-me el justet i necessari i vaig fugint de "bulos", de teories conspiranoiques, de "capitanes aposteriori", de videos amb gent que es dedica a increpar als que van pel carrer sense saber per què, ni on, ni quines són les seves circumstàncies.

Be, que m'en vaig del tema, no sabía que havia faltat Kenny Rogers.
M'he assabentat de la seva mort perquè Toni Barceló havia penjat aquesta cançó amb un "que la terra et siga lleu" (M'encanta aquesta frase d'acomiadament) I de sobte és com si s'haguera parat el temps. Aquesta cançó m'ha donat una bufetada en tota la cara, m'ha transportat 26 anys enrere als meus 20 anys quan acabava de conèixer a Pau.

En aquella època, quan senties tan certes i tan "per a tota la vida" les amistats, quan anaves a menjar-te el món i a fer tantes coses. Quan no esperaves ni de llarg tot el que et vindria damunt. Només estaves pendent del moment. I el moment quan Santi posava esta cançó al Hobby només volia dir una cosa. I només els que estàveu allí m'enteneu. 

Tota esta reflexió, ara mateix no em du a pensar en allò que "pudo haber sido y no fué" (això per altres moments més negatius) Ara només vull pensar en el que mai pensava que podria arribar a fer, o en el "si m'agueren dit en eixe moment que sería... que tindría..." Òbviament no m'haguera cregut, perquè quan tens 20 anys ho saps tot. I als 30 també, un poc menys, però també. 

Així que vaig a quedar-me amb aquesta reflexió només per dues coses:

1- Gaudir del que he aconseguit fins ara, lluitar per mirar endavant, lluitar i aconseguir encara el que em queda pendent.

2 -Mirar als meus fills amb els ulls d'aquella xicona que sentia a Kenny Rogers al Hobby fa 26 o 27 anys, que pensava que ho sabia tot. Em resultarà més fàcil d'entendre com es senten, o com es sentiran d'ací poc i em serà més fàcil acompanyar-los i entendre'ls.

Quantes reflexions et pot dur una cançoneta, no?

Gràcies a tots per llegir-me i Kenny, com diu Toni "que la terra et siga lleu"


dimecres, 13 de desembre del 2017

Mi realidad sobre los pajes reales

Oye, todo esto no puedo quedármelo dentro.

Porque llevo dos semanas observando estupefacta el follón que se está creando con este tema. Y sobre todo y lo más penoso, el racismo y el odio que se vomita desde mi entorno más cercano. Que si, que ya se que desde el otro lado también. Pero este otro lado no son mis "conocidos, amigos, vecinos, compañeros" básicamente, no son el entorno más próximo a mis hijos. La opinión es libre, y cada uno defiende legítimamente su postura. Pero los insultos que se están profiriendo por parte de demasiada gente me encoje el corazón.

Descubro también con gran tristeza la poca coherencia en algunos argumentos.


Observo estupefacta como defensoras a ultranza de la integración de la "dona en la festa", escuadras mixtas i demás. Ahora defienden esta cabalgata sin más argumento que "es la tradición", sin más. Señoras y señores, si yo ahora participo de la fiesta, "pague la meva fulla" y este año he podido ser el Cop en la entrada tal como hacía mi padre,  es porque algunas tradiciones han tenido que cambiar. ¿O es que las tradiciones solo se pueden cambiar cuando me afectan a mi y las demás que se queden como están?



Por otro lado observo con la misma estufefacción como los defensores a ultranza de la tradición i el respeto por la historia. que ven como inamovible que el personaje masculino en la fiesta  "perquè una dona no pot fer de home", resulta que no ven ningún problema en que un hombre blanco haga de rey negro. Por lo visto el órgano sexual de la persona es más importante que el color de su piel. Osea, que una mujer no puede representar un hombre. Pero un blanco puede hacer de negro. Muy coherente todo. 



Ojo, porque son reflexiones que lanzo. En ningún momento defiendo ni que Sant Jordiet tenga que ser niña ni que ahora que los reyes sean representados por mujeres. De todo corazón, NO tengo ninguna intención de promover ese tema. Entre otras cosas porque yo también pienso que debe quedar como está.  Hablo símplente de coherencia. Si tenemos que ser fieles a la historia y los reyes son hombres, pues oye... uno era negro. Y si en en el colectivo elegido ese año no hay ninguno, pues se le invita como se hace en las escuadras especiales o en diferentes cargos festeros.



Pero quiero insistir. Lo que más me estremece es leer los comentarios e insultos que se han proferido contra la gente de raza negra por parte de mis vecinos alcoyanos. ¡¡Autenticas barbaridades!! Estoy convencida de que hay argumentos de sobra para defender la cabalgata alcoyana. He leído muchos y muy buenos. Pero tengo un nudo en el estómago de leer todo el odio que se está lanzando desde aquí. Gente que mis hijos tienen demasiado cerca. Para defender lo mío no tengo ninguna necesidad de insultar al interlocutor. Amenazarlo de muerte, manifestarle el asco que da y otra serie de improperios que he llegado a leer. Y no, no son "4 mataos". Porque con esta estupefacción de la que hablo y con un masoquismo impropio en mi, me he leído un comentario tras otro, en cada red social. En cada artículo de prensa. Con miedo, y descubriendo insultos terribles de gente que trata día a día con mis hijos.



Sí lo que estáis esperando es mi posicionamiento en este tema tengo un problema, es que no se que decir. Resulta que como todos es algo que adoro. Que está integrado en mi vida, en mi magia navideña, en mis recuerdos. Pero resulta que ahora hay un colectivo que se siente insultado. Y que dice que está mal. Y yo, pues no se que más decirles, pero desde luego nunca el insulto es la solución. 



Me vienen a la cabeza mil "tradiciones" que están también superar arraigadas en sus tierras de origen y que al final están en vías de desaparición justo por no hacer nada, por no razonar, por contestar de la misma manera. (Bous embolats, toro de la vega...) Tal vez sea posible buscar una solución aunque no nos guste. La cabalgata no es igual a la que había cuando yo era pequeña. Han habido cambios. Cambios que han venido forzados por las situaciones que han ido surgiendo. Y la ilusión es la misma. Porque la magia es la misma. De hecho, creo que todo ha servido para mejorarla.



Total, que si lo que queríais era saber mi opinión lo siento, porque soy incapaz de posicionarme. Por aquello de aportar algo solo lanzo una idea. Creo que a estas alturas con la repercusión que tiene nuestra cabalgata y más si buscamos un reconocimiento de la Unesco, el rey debería ser representado por una persona de raza negra. El resto del séquito no tiene porqué ir pintado, (pueden ser antorcheros locales que les acompañan). Y con el tema de los pajes soy incapaz de proponer nada ahora mismo.

Recuerdo cuando mi hijo mayor tenía dos años, y preguntó "i estos perquè van pintats"? Mi respuesta fue la primera que me vino a la cabeza "Será costumbre en su tierra"


Creo que es posible que el paje naciera como un personaje sirviente o esclavo, pero todo evoluciona y ya nadie piensa en ellos de esa manera. De hecho son prácticamente los protagonistas de la cabalgata. De todas maneras, si alguien me dice que se siente ofendido por algo que yo hago, le escucho y reflexiono, y busco solución, nunca contestaré con insultos.


Ah! Por cierto, como he comentado en el único tuit publicado hasta ahora. Los pajes reales no son blancos pintados de negros. Son jóvenes alcoyanos pintados con betún. Porque si, mi hijo mayor se viste de paje. Y si, se pinta de color negro. Y no, no es el único negro que se viste de paje y se pinta con betún. Porque atención, noticia! En Alcoi también hay negros.

Lo siento, pero no puedo quedar bien con nadie. 

Integrantes del colectivo Afroféminas al que sigo hace mucho tiempo y con las que he aprendido tanto, no os digo que no tengáis razón. Aunque lo siento, en este caso no comparto o más bien no lo veo igual. Porque yo no veo ahora mismo, en 2018, la ridiculización de la que habláis. Es posible que sea como decís porque lo tenga tan arraigado que no me deje ver más allá. De todas maneras gracias por exponerlo y por hacerme abrir los ojos.  Yo, por lo menos reflexionaré sobre ello. Y sobre todo, gracias  porque me ha servido para descubrir quien tengo a mi lado.

Compañeros, gente que creía amigos y personas de mi entorno. Cada vez que habláis del asco que os dan estas chicas, y les decís que se vuelvan a su país (como si por el hecho de ser negras implique que no puedan ser de aquí). Que den gracias por lo bien que aquí viven... Cada vez que comentáis eso, me lo estáis diciendo también a mí, y sobre todo se lo estáis diciendo a mi hijo. Al que supuestamente tanto queréis todos.

Au, "ahí queda el meu rollaco".

dimecres, 11 de febrer del 2015

Per molts anys!!!

Avui és l'aniversari del meu fill menut. Avui el nano de la casa fa un any.


Normalment tots i sobretot totes escriviu a les xarxes socials "hace un año que llegaste y nos hiciste los padres más felices del mundo", "hace un año te estabamos esperando". Moltes heu pres la decisió de com volíeu que fos aquest moment. Parir a casa, fer-ho en l'hospital. A l'aigua, amb epidural, sense ella ...

Però el meu cas es diferent. I eixa diferència no deixa de crear-me cert nuc a la panxa. No tinc ni idea de com estava o com hem sentia fa un any. Jo no estava el dia que el meu fill va nàixer. No vaig prendre cap decisió sobre eixe moment. No el vaig viure, ni el vaig preparar.

De fet, he necesitat l'ajuda de les xarxes socials per recordar què feia eixe dia. He vist que fa un any estava totalment immersa en la preparació del primer TEDxAlcoi, y junt amb Macarena estàvem llançant unes altres jornades "d'ocupació Jove". I el que hem pareix més simbòlic, és aquesta entrada a facebook:


Per voler buscar un símil o una connexió vull pensar que estava intentant "equilibrarme" el mateix dia que el meu fill arribava al món, a un altre lloc, amb unes altres persones, a les que no coneixeré mai i que estaran unides a mi per tota la vida. Perquè compartim el més gran. Un fill al qual nosaltres estimem en bojeria i que siguen quines siguen les raons per les quals està en nosaltres i no amb ells, son part de la seva història, de la seva vida. I van compartir el moment sens dubte més important, el seu naixement.

És molt, molt estrany no compartir toooota la vida i tot el trajecte amb els teus fills, ser conscient de què tenen una vida anterior, de la que coneixes ben poc. (emocionalment parlant) i que forma part no més d'ells.

Amb el seu permís i soles mentre ells vulguen celebrarem també un altra data, el dia que els vam conèixer i vam començar el nostre camí junts. ¡Només mentre ells vulguen!, perquè eixa celebració també pot fer mal, pot dur records o pensaments que no vulguen tindre. Només us demane a tots que també ho tingueu en conter, i deixeu de dir que eixa part no conta. Ell no va néixer quan va arribar a casa, té una vida anterior y demanem respecte de la mateixa manera que nosaltres fem.

Doncs només hem queda dir "per molts anys" carinyet meu!!! a aquet ratolinet, rinxolat i rumbós que ens dona cada dia una raó per somriure i que te al seu germà major "enamorat"

I gràcies, gràcies i més gràcies a eixa mare que fa un any et va donar a llum, amb tots els seus problemes i raons. Estigues on estigues. Gràcies.

diumenge, 24 de novembre del 2013

Todos diferentes, todos iguales.

Mi hijo se va haciendo mayor . Y como es lógico comienza con sus primeras "crisis existenciales". 

Llevamos casi un año con en tema pero este ha sido un fin de semana intenso profundizando en la raza humana, en toda la extensión de la expresión. Tanto las razas como la naturaleza de las personas. Y esque por mucho que pensamos que hay cosas que están superadas, la normalidad no está establecida y él nota su diferencia tanto para quien se le discrimina negativamente como para quien lo hace positivamente (que obviamente son la mayoría y sin ninguna maldad) La cuestión es hacer cualquier comentario en el que se marque esta diferencia.

Y que conste que no se trata de una recriminación hacia nadie , sino simplemente de una reflexión. Hasta qué punto estamos viviendo "con normalidad" las situaciones que hasta ahora no se habían presentado . Vamos de "guays" por la vida y simplemente callamos lo que pensamos para no parecer ... yo que se.. "Carcas"?


Vuelvo a decir que es simplemente una reflexión, y yo misma me la hago. Es posible que el problema racial no sea mio. Pero también vivo otro tipo de realidades y me encuentro en situaciones en que no se hasta que punto soy... o me lo hago.


El caso es que muchas veces, demasiadas diría yo. Esta discriminación positiva hace un mal insospechado a quien lo recibe. No diré que sea mayor que el negativo, ni mucho menos. Pero resulta tan ofensivo e incomprensible, que viene a desembocar en estas pequeñas - grandes crisis en el que un niño de casi 6 años se quiere rapar el pelo o maquillarse y maquillar hasta "enblanquecer.


Tots diferents, tots iguals

El meu fill es va fent gran. I com és lògic comença amb les seves primeres "crisis existencials". 

Portem gairebé un any amb en tema però aquest ha estat un cap de setmana intens aprofundint en la raça humana , en tota l'extensió de l'expressió. Tant les races com la naturalesa de les persones . I esque per molt que pensem que hi ha coses que estan superades, la normalitat no està establerta i ell nota la seva diferència tant per qui se'l discrimina negativament com per qui ho fa positivament (que òbviament, són la majoria i sense cap maldat ) La qüestió és fer qualsevol comentari en què es marqui aquesta diferència.

I que conste que no es tracta d'una recriminació cap a ningú, sinó simplement d'una reflexió . Fins a quin punt estem vivint " amb normalitat" les situacions que fins ara no s'havien presentat? Anem de "w
ais" per la vida i simplement callem el que pensem per no semblar ... jo que .. "carques"?Torne a dir que és simplement una reflexió , i jo mateixa me la faig . És possible que el problema racial no sigui el meu. Però també visc un altre tipus de realitats i em trobe en situacions en què no es fins que punt sóc...o m'ho faig.

El cas és que moltes vegades , massa diria jo. Aquesta discriminació positiva fa un mal insospitat a qui el rep. No diré que sigui més gran que el negatiu , ni molt menys. Però resulta tan ofensiu i incomprensible , que ve a desembocar en aquestes petites - grans crisis en què un nen de gairebé 6 anys es vol rapar el cap o maquillar i maquillar fins a "emblanquir"
.



dilluns, 4 de març del 2013

Ministre Fernández Díaz. Que passa amb el meu matrimoni?

Vaig escoltar ahir la notícia i vaig decidir esperar, amb aquesta prudència que estranyament he aconseguit acumular amb els anys. Aquesta prudència que em portava a pensar que potser eren unes paraules tretes de context, (cosa que darrerament és habitual en diferents mitjans de comunicació) Vaig pensar que no havia de jutjar a la lleugera, fos quina fos la imatge que em suggeria el Sr que ha emès les declaracions.

Però ara he de dir que passades 24 hores no només no m'he calmat sinó que quan més les escolto més em bull la sang.


"Visc sense viure en mi" esperant la resposta del ministre Fernández Díaz sobre l'estat del meu matrimoni. No sé si tindrà a bé ell i el seu partit ara al govern declarar il·legal (a hores d'ara).Us poso en antecedents.


El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, ha participat en un col·loqui sobre «Religió i Espai Públic» celebrat a l'Ambaixada d'Espanya davant la Santa Seu a Roma. Allà ha manifestat la seva opinió sobre diferents aspectes com l'assignatura de religió i arribat al punt sobre el matrimoni homosexual ha tingut a bé deixar anar aquesta "lindeza":


«Si ens oposem al matrimoni entre persones del mateix sexe, no podem utilitzar arguments confessionals. Hi ha arguments racionals que diuen que aquest matrimoni no ha de tenir la mateixa protecció per part dels poders públics que el matrimoni natural. La pervivència de l'espècie, per exemple, no estaria garantida »


Val, ministre Fernández Díaz. Crec entendre que per a vostè i els seus, el més important en tot això és "la pervivència de l'espècie". És per això que tots els gais, no tenen dret a formar una família, conviure amb la persona a qui estimen i que això tingui reconeixement legal.


Però ara arriba el meu gran dubte. Què passa amb totes les dones o homes que tenen un problema d'infertilitat? Realment, vist des dels seus ulls també som un perill per a la pervivència de l'espècie. Segons vostè, ¿com quedaria el meu matrimoni? Hauria el meu Sant Espós abandonar-me?, declarar nul aquest matrimoni i buscar una jove fèrtil amb què perpetuar el seu llinatge? (També li dic jo ara,  que no seré qui l'hi posi al cap acabats de fer els 40) ;)


Segons el seu argument no veig ara mateix cap diferència entre un matrimoni gai i el meu, (bé, segons el seu argument ni cap altre, però ara ens centrarem en la "actualitat"). Així que li agrairia que tingués a bé aclarir quin seria l'estat de la meva vida ara mateix i que hauria d'esperar d'ara en avant.



Atentament,
Dona infèrtil.

Sr. Fernandez Díaz, qué pasa con mi matrimonio?

Escuché ayer la noticia y decidí esperar, con esta prudencia que extrañamente he conseguido acumular con los años. Esta prudencia que me llevaba a pensar que igual eran unas palabras sacadas de contexto, (algo que últimamente viene siendo habitual en diferentes medios de comunicación) y que no debía juzgarlas a la ligera, fuera cual fuera la imagen que me sugería el Sr. que las ha emitido.

Pero ahora he de decir que pasadas 24 horas no solo no me he calmado sino que cuando más las escucho más me hierve la sangre.

"Vivo sin vivir en mi" esperando la respuesta del Ministro Fernández Díaz sobre el estado de mi matrimonio. No se si va a tener a bien él y su partido ahora en el gobierno declararlo ilegal (a estas alturas).

Os pongo en antecedentes.

El Ministro del Interior, Jorge Fernández Díaz, ha participado en un coloquio sobre «Religión y Espacio Público» celebrado en la Embajada de España ante la Santa Sede en Roma. Allí ha manifestado su opinión sobre diferentes aspectos como la asignatura de religión y llegado al punto sobre el matrimonio homosexual ha tenido a bien soltar esta lindeza:

«Si nos oponemos al matrimonio entre personas del mismo sexo, no podemos usar argumentos confesionales. Existen argumentos racionales que dicen que ese matrimonio no debe tener la misma protección por parte de los poderes públicos que el matrimonio natural. La pervivencia de la especie, por ejemplo, no estaría garantizada»

Vale, Ministro Fernández Díaz. Creo entender que para usted y los suyos lo más importante en todo esto es "la pervivencia de la especie". Es por ello que todos los gays, no tienen derecho a formar una familia, convivir con la persona a la que quieren y que ello tenga reconocimiento legal.

Pero ahora llega mi gran duda. ¿Qué pasa con todas las mujeres u hombres que tienen un problema de infertilidad? Realmente, visto desde sus ojos también somos un peligro para la pervivencia de la especie. Según usted, ¿como quedaría mi matrimonio? Debería mi Santo Esposo abandonarme, declarar nulo este matrimonio y buscar una joven fértil con la que perpetuar su linaje? (También le digo yo ahora que no seré quien se lo ponga en la cabeza recién cumplidos los 40) ;)

Según su argumento no veo ahora mismo ninguna diferencia entre un matrimonio gay y el mío, (bueno, según su argumento ni ninguno, pero ahora nos centraremos en la "actualidad"). Así que le agradecería que tuviera a bien aclararme cual sería el estado de mi vida ahora mismo y a que debería atenerme.

Atentamente,

Mujer infértil, 


diumenge, 21 d’octubre del 2012

No ho faré més


Ahir va ser un dia molt atrafegat. Estudi, perduda del meu ésser al "ciberespai", fer dissabte, una estoneta de filà, cerveseta amb amics, donar un regalet que ja començava a cremar a casa, dinaret genial amb la família i celebrar l'aniversari de Pacita (impressionant perquè jo creia que complia 10 menys). Passeig fins a casa per després tornar al centre a gaudir (el poc que ens ha deixat el temps) del MigAny. Carrera fins a casa fugint de la pluja i un cop allà sopar amb una bona amiga planejant les disfresses per a la festa de hallowen (que sempre critico per allò de la invasió ianqui i tal, i tal ...) I a la fi tornada a l'estudi i la perdia del meu ésser en el meravellós univers 2.0.

Com que suposadament, i fins diumenge que ve en Fontilles, encara estem en els actes de MigAny toca encara sentir una mica de música festera. I he triat aquesta que vaig tindre ahir al cap despres d’una conversa gastronòmica amb “el tio Pep”

NO HO FARÉ MÉS. Vicente Català Pérez (1892-1974)





dilluns, 16 de gener del 2012

BLUE MONDAY

Llegint un article de "muy interesante" he descobert de l'existència del "BLUE MONDAY"

Resulta que es tracta de la data designada com "el dia més depriment de l'any" per Cliff Arnal, investigador de la Universitat de Cardiff (Regne Unit), el 2005.  

Per arribar a aquesta conclusió va utilitzar una fórmula en la qual va tenir en compte com a variables:  
1 .- El clima,
2 .- El salari
3 .- Els deutes
4 .- El temps transcorregut des de Nadal
5 .- (i aquest és el que més gràcia m'ha fet) el temps transcorregut des d'haver fallat en els propòsits d'Any Nou (que poc temps no?).

En fi, no podem consentir. Comencem la setmana amb més ànim si us plau. Queda massa any per davant i si no aconseguim els propòsits doncs serà perquè hem descobert altres millors, val?

Així que per una il.lusió que he recuperat gràcies a la meva cunyada. I fent ús d'aquesta cançó que donava sintonia a un programa fa molts anys i en el que vaig conèixer gent molt important per a mi...

Bon dilluns a tots!




divendres, 2 de maig del 2008

I've got you under my skin

El que he trobat!! Unes de les cançons de la meva vida cantada per ell!! Encara que he de reconeixer que no hi ha comparació amb la versió cantada no més per Sinatra. Es absurda la felicitat que pot donar-te una conincidència com que el teu idol trie la mateixa cançó que tu.
Gràcies Bono



I've got you under my skin I've got you deep in the heart of me So deep in my heart
That you're really a part of me.
I've got you under my skin I'd tried so not to give in I said to myself:
This affair never will go so well.
But why should I try to resist When, baby, I know so well I've got you under my skin?
I'd sacrifice anything Come what might For the sake of havin' you near In spite of a warnin' voice That comes in the night And repeats, repeats in my ear: "Don't you know, little fool, You never can win?
Use your mentality, Wake up to reality."
But each time that I do Just the thought of you Makes me stop before I begin
'Cause I've got you under my skin.
I would sacrifice anything Come what might For the sake of havin' you near In spite of the warnin' voice That comes in the night And repeats - how it yells in my ear:
"Don't you know, little fool, You never can win? Why not use your mentality, Step up, wake up to reality?"
But each time I do Just the thought of you Makes me stop just before I begin 'Cause I've got you under my skin.
Yes, I've got you under my skin.

-----------------------------------

Te llevo bajo mi piel Te llevo en lo profundo de mi corazón Tan profundo dentro de mi corazón Que realmente eres parte de mí.
Te llevo bajo mi piel He tratado de no ceder Me dije a mi mismo: Esta aventura no funcionará.
Pero, ¿por qué debería resistirme Cuando, pequeña, sé perfectamente Que te llevo bajo mi piel?
....
Yo sacrificaría cualquier cosa Suceda lo que suceda Por tenerte cerca A pesar de que una voz me advierte Que viene de noche Y repite, repite en mi oído:
"¿No sabes, pequeño tonto, Que nunca podrás ganar? Usa tu cerebro, Despierta a la realidad."
Pero cada vez que lo hago Tan sólo pensar en tí Hace que me detenga antes de empezar
Porque te llevo bajo mi piel.
Yo sacrificaría cualquier cosa Suceda lo que suceda Por tenerte cerca A pesar de que una voz me advierte Que viene de noche Y repite - cómo grita en mi oído:
"¿No sabes, pequeño tonto, Que nunca ganarás? ¿Por qué no usar tu cerebro, Acercarse, despertar a la realidad?"
Pero cada vez que lo hago Tan sólo pensar en tí Hace que me detenga antes de empezar
Porque te llevo bajo mi piel.
Sí, te llevo bajo mi piel.

Esperant

Veig que aquest blog esta quedant-me molt "sensiblón". Així que per a donar-li un poc de ritme penje la cançó que li dóna títol. Com explique al titol "Esperant" seria la paraula que resum la meva vida i aquesta canço la resumeix prou be. Les primeres frases no em marquen gens pero la resta...




Esperant verue la mare, esperant que arribe el pare, esperant que algú t'escolte, esperant que no es barallen.
Esperant anar a classe, esperant passar l'examen, esperant els primers crits, esperant dormir les nits.
Esperant...
Esperant a que el cos cresca, esperant ser una tempesta, esperant que ell et mire,
esperant que ella et cride, esperant a fer-te dona, esperant ser una persona, esperant a viure plena, esperant véncer la pena
esperant...

I quan arribe l'hora de la fugida trencaré amb aquesta vida i amb la seua hipocresia
I nugaré la ferida de la vida i ballaré la melodia de la dansa d'un nou dia
I quan arribe l'hora de la fugida trencaré amb aquesta vida i amb la seua hipocresia
Em faré fort en l'àrea de la mentida i encendré dins la pupil·la el somriure d'un nou dia

Esperant a ser la mare,esperant que arribe el pare Esperant el primer fill, esperant a ser l'espill, esperant a l'enyorança esperant tenir esperança, esperant amor i plena, esperant véncer la pena.
Esperant...

Te quiero dijiste

En realitat buscava una cançó per al dia de la mare però és difícil resumir en una cançó tots els sentiments. Em vénen tantes al cap...
Però pensant pensant he arribat a esta que encara que en realitat és la cançó de bressol que cada nit cantava el pare no podia faltar en aquest blog.
Te quiero papá!

dilluns, 28 d’abril del 2008

Somewhere over the rainbow

No se que dir d'aquesta canço. Un himne d'esperança. Escolteu-la i gaudiu-la




Somewhere over the rainbow, way up high, in a dream that you dream of, once in a lullaby.
Oh somewhere over the rainbow, bluebirds fly, and the dreams that you dream of dreams really do come true,
Someday i'll wish upon a star,wake up where the clouds are far behind me,
where troubles melt like lemon drops,high above the chiminey tops,that's where you'll find me,
Oh somewhere over the rainbow,bluebirds fly, and the dreams that you dare to, oh why, oh why, can't i.
Someday i'll wish upon a star,wake up where the clouds are far behind me,
where troubles melt like lemon drops,high above the chiminey tops,that's where you'll find me,
Oh somewhere over the rainbow,bluebirds fly, and the dreams that you dare to, oh why, oh why, can't i.

De vez en mes

He de reconéixer que esta cançó em va matar la primera vegada que la vaig escoltar. No coneixia res de Ricardo Argona, de fet continue sense conéixer res més, però esta cançó defineix espectacularment el sentir d'algú que es troba en una situació tan angoixant com aquesta.



De vez en mes te haces artista dejando un cuadro impresionista debajo del edredón.
De vez en mes con tu acuarela pintas jirones de ciruelas que van a dar hasta el colchón
De vez en mes un detergente se roba el arte intermitente de tu vientre y su creación,
si es natural cuando eres dama que pintes rosas en la cama una vez de vez en mes…

De vez en mes una cigüeña se suicida y ahí estas tú tan deprimida buscándole una explicación.
De vez en mes el cielo te roba el milagro, el tiempo te hace un calendario de una vez de vez en mes
De vez en mes tú me propones huelga de hambre, yo algo de imaginación.

De vez en mes la luna nueva viene a quitar lo que renueva Y a colocar otra ilusión
De vez en mes soy invisible para intentar en lo posible no promover tu mal humor
De vez en mes no hay quien te aguante y es tu pecado estar distante y otro peor quedarme ahí
Y aunque hay receso obligatorio y el cielo se hace un purgatorio te amo más de vez en mes

De vez en mes una cigüeña se suicida y ahí estas tú tan deprimida buscándole una explicación
De vez en mes el cielo te roba el milagro el tiempo te hace un calendario de una vez, de vez en mes.
De vez en mes tú me propones huelga de hambre yo algo de imaginación.

De vez en mes tu vientre ensaya para cuna tu humor depende de la luna y yo te quiero un poco más
De vez en mes a ti te da por tomar siestas a tus hormonas por las fiestas y el culpable siempre yo
De vez en mes no hay más reloj que el de tu cuerpo no hay más luz que la que das
De vez en mes

La mare

He decidit afegir a este blog les cançons que han arribat a emocionar-me o amb les que em senc identificada. No són precisament "les cançons de la meva vida" però d'una manera o d'un altra són importants per a mi i poden ajudar a narrar les situacions que he anat vivint.




El nen és petit i, mig adormit,la mare sel mira i, junts al bressol, no el deixa mai sol.
Joiosa sospira i, vetllant el seu somni amb amor,ella pensa tranquilla i "ditxosa":
-El meu fill val un món i un tresor i de tot cor li canta amorosa.
-Fes nones, reiet, fes nones filll meu,que ets un angelet que mha enviat Déu.
El besa a la cara, el besa al front,petons duna mare "lo" més gran del món.
El nen és més gran. La mare plorant li diu cada dia:
-No surtis de nit i fuig dels brogits, treballa i estudia.
I tapant-li els defectes que té, l'aconsella amb "carinyo" i el guia pel camí del treball i del bé, que és el que ella desitja i ansia.
-Perdona, fill meu,per jo thaig de dir que el meu cor et veu per molt mal camí.
Qui mal taconsella, deu ser un ningú, fes cas duna vella que sols viu per tu.
Veient-te perdut i tot despreciat, perquè no has vingut aquí al meu costat ?
No abaixis la cara, aixeca el front,que et queda una mare,"lo" més gran del món

dijous, 31 de maig del 2007

Què vos passa valencians?


Us jure que no ho entenc!

Allà on vajes hi ha gent criticant el govern local i autonòmic per la seva gestió i fent menció a la seva forma d'enriquir-se. Qui mes i qui menys arreplega firmes i mes firmes - que no valen per a res - en contra de projectes que vol dur a terme el que durant quatre anys mes serà el nostre ajuntament.

I ara, quan te a l'abast l'única oportunitat que se'ns dona a poble per a dir la nostra, molta de tota aquesta gent te arguments tan ferms com "Total, son tots iguals" o "No m'agrada el partit però l'Alcalde em cau tan be" Per no parlar le aquells que quan nosaltres fèiem campanya (jo no mes vaig anar un dia) i donàvem bolis metre ens presentàvem deien "Només un boli? El PP dona gorres, ventalls, encenedors... y clar es mes útil!"

Anem a vore! Mai criticaré a la gent que vota qualsevol partit conveçut del que fa. Encara que no compartim la idea, tenim una cosa en comú: pensem en el nostre futur i actuem en conseqüència.
Però no puc entendre a tota aquesta gent que llença el seu vot d'aquesta forma tan frívola, sense dedicar ni una sola hora del seu temps a pensar en la importància del seu vot. Nomès la simpatia d'una sola persona, els regals de dins la bossa o la paelleta del diumenge no son criteris suficients per a posar en joc el teu futur, dels teus fills i de tot el teu poble.

Us jure que no ho entenc!