diumenge, 24 de novembre del 2013

Todos diferentes, todos iguales.

Mi hijo se va haciendo mayor . Y como es lógico comienza con sus primeras "crisis existenciales". 

Llevamos casi un año con en tema pero este ha sido un fin de semana intenso profundizando en la raza humana, en toda la extensión de la expresión. Tanto las razas como la naturaleza de las personas. Y esque por mucho que pensamos que hay cosas que están superadas, la normalidad no está establecida y él nota su diferencia tanto para quien se le discrimina negativamente como para quien lo hace positivamente (que obviamente son la mayoría y sin ninguna maldad) La cuestión es hacer cualquier comentario en el que se marque esta diferencia.

Y que conste que no se trata de una recriminación hacia nadie , sino simplemente de una reflexión. Hasta qué punto estamos viviendo "con normalidad" las situaciones que hasta ahora no se habían presentado . Vamos de "guays" por la vida y simplemente callamos lo que pensamos para no parecer ... yo que se.. "Carcas"?


Vuelvo a decir que es simplemente una reflexión, y yo misma me la hago. Es posible que el problema racial no sea mio. Pero también vivo otro tipo de realidades y me encuentro en situaciones en que no se hasta que punto soy... o me lo hago.


El caso es que muchas veces, demasiadas diría yo. Esta discriminación positiva hace un mal insospechado a quien lo recibe. No diré que sea mayor que el negativo, ni mucho menos. Pero resulta tan ofensivo e incomprensible, que viene a desembocar en estas pequeñas - grandes crisis en el que un niño de casi 6 años se quiere rapar el pelo o maquillarse y maquillar hasta "enblanquecer.


Tots diferents, tots iguals

El meu fill es va fent gran. I com és lògic comença amb les seves primeres "crisis existencials". 

Portem gairebé un any amb en tema però aquest ha estat un cap de setmana intens aprofundint en la raça humana , en tota l'extensió de l'expressió. Tant les races com la naturalesa de les persones . I esque per molt que pensem que hi ha coses que estan superades, la normalitat no està establerta i ell nota la seva diferència tant per qui se'l discrimina negativament com per qui ho fa positivament (que òbviament, són la majoria i sense cap maldat ) La qüestió és fer qualsevol comentari en què es marqui aquesta diferència.

I que conste que no es tracta d'una recriminació cap a ningú, sinó simplement d'una reflexió . Fins a quin punt estem vivint " amb normalitat" les situacions que fins ara no s'havien presentat? Anem de "w
ais" per la vida i simplement callem el que pensem per no semblar ... jo que .. "carques"?Torne a dir que és simplement una reflexió , i jo mateixa me la faig . És possible que el problema racial no sigui el meu. Però també visc un altre tipus de realitats i em trobe en situacions en què no es fins que punt sóc...o m'ho faig.

El cas és que moltes vegades , massa diria jo. Aquesta discriminació positiva fa un mal insospitat a qui el rep. No diré que sigui més gran que el negatiu , ni molt menys. Però resulta tan ofensiu i incomprensible , que ve a desembocar en aquestes petites - grans crisis en què un nen de gairebé 6 anys es vol rapar el cap o maquillar i maquillar fins a "emblanquir"
.