El meu fill es va fent gran. I com és lògic comença amb les seves primeres "crisis existencials".
Portem gairebé un any amb en tema però aquest ha estat un cap de setmana intens aprofundint en la raça humana , en tota l'extensió de l'expressió. Tant les races com la naturalesa de les persones . I esque per molt que pensem que hi ha coses que estan superades, la normalitat no està establerta i ell nota la seva diferència tant per qui se'l discrimina negativament com per qui ho fa positivament (que òbviament, són la majoria i sense cap maldat ) La qüestió és fer qualsevol comentari en què es marqui aquesta diferència.
I que conste que no es tracta d'una recriminació cap a ningú, sinó simplement d'una reflexió . Fins a quin punt estem vivint " amb normalitat" les situacions que fins ara no s'havien presentat? Anem de "wais" per la vida i simplement callem el que pensem per no semblar ... jo que .. "carques"?Torne a dir que és simplement una reflexió , i jo mateixa me la faig . És possible que el problema racial no sigui el meu. Però també visc un altre tipus de realitats i em trobe en situacions en què no es fins que punt sóc...o m'ho faig.
El cas és que moltes vegades , massa diria jo. Aquesta discriminació positiva fa un mal insospitat a qui el rep. No diré que sigui més gran que el negatiu , ni molt menys. Però resulta tan ofensiu i incomprensible , que ve a desembocar en aquestes petites - grans crisis en què un nen de gairebé 6 anys es vol rapar el cap o maquillar i maquillar fins a "emblanquir".
Portem gairebé un any amb en tema però aquest ha estat un cap de setmana intens aprofundint en la raça humana , en tota l'extensió de l'expressió. Tant les races com la naturalesa de les persones . I esque per molt que pensem que hi ha coses que estan superades, la normalitat no està establerta i ell nota la seva diferència tant per qui se'l discrimina negativament com per qui ho fa positivament (que òbviament, són la majoria i sense cap maldat ) La qüestió és fer qualsevol comentari en què es marqui aquesta diferència.
I que conste que no es tracta d'una recriminació cap a ningú, sinó simplement d'una reflexió . Fins a quin punt estem vivint " amb normalitat" les situacions que fins ara no s'havien presentat? Anem de "wais" per la vida i simplement callem el que pensem per no semblar ... jo que .. "carques"?Torne a dir que és simplement una reflexió , i jo mateixa me la faig . És possible que el problema racial no sigui el meu. Però també visc un altre tipus de realitats i em trobe en situacions en què no es fins que punt sóc...o m'ho faig.
El cas és que moltes vegades , massa diria jo. Aquesta discriminació positiva fa un mal insospitat a qui el rep. No diré que sigui més gran que el negatiu , ni molt menys. Però resulta tan ofensiu i incomprensible , que ve a desembocar en aquestes petites - grans crisis en què un nen de gairebé 6 anys es vol rapar el cap o maquillar i maquillar fins a "emblanquir".
5 comentaris:
Bego m'agradat molt. Gràcies per fer-me reflexionar sobre el tema de la discriminació tant negativa com positiva del que estic segura que més d'una vegada la hauré caigut.
L'educació és una tasca molt complexa i estressant però que ens torna en excreix els moments més feliços.
Cert!! Es una passada. Realment increïble el que aprens i el que sents. Queda un poc monya pero no podries pensar mai que podries arribar a estimar tant. Gràcies pel teu comentari Pilar. :)
En ocasions, el que sembla discriminació pot ser ben bé una altra cosa. Més aïna, almenys al meu parer, ho compare amb la timidesa davant una xica que no coneixia, quan era adolescent i qualsevol detall era dramàtic. Les diferències, que no només no t'importen sinó que t'encanten, inhibixen el tracte natural perquè et pares un segon a pensar. La diferència es perceb en la comunicació, verbal i no verbal, i pot malinterpretar-se, en molts sentits, no sempre correctes. I, en diferents graus de sensibilitat, tan emissor com receptor, senten dolor. Pel que dius del monyo i el maquillatge, segur que parles d'alguna cosa més evident i més sentida per part del xiquet, per descomptat, però volia compartir la meua reflexió per saber la teua opinió. Un bes
Gracias Begoña por compartir tu reflexión y hacer una llamada de atención a nuestro comportamiento moral ante las diferencias, que en la realidad todas la personas tenemos.
Disculpa que no et contestés abans Joan Lluís però esque no acabe d'entendre molt bé el que vols dir.
Quan parle de discriminació positiva parle "espontanis" que no coneixent de res al xiquet li paren pel carrer per dir-li "ai, avore el teu monyo, que gustitooo" o sobre el seu color. També sense vindre al cas. "2Que guapos són els negrets". Mares que sense amagar-se ni una mica insten els seus fills a jugar amb ell (així ja tenim un negre conegut i cobrim l'expedient de tolerància racial), o bé , altres mares (i que quede clar per l'amor de Déu que a aquestes no els llaço cap tipus de recriminació) fan callar als seus fills quan pregunten sobre la seva procedència- això no es pregunta, ja t'ho explicaré quan arribem a casa ). Ell va arribar a preguntar si estava malament néixer fora i per això no podien preguntar .
Podria explicar infinitat de situacions que són les que porten a aquesta falta de normalitat. Indiscutiblement les impertinències són fàcilment i feliçment "contestables" però tota la resta que vénen sense cap maldat i que per això no trobo sentit a dir res, són les que comento en aquest post .
Moltes gràcies per el teu comentari :)
Publica un comentari a l'entrada