Per molts anys!!!

Avui és l'aniversari del meu fill menut. Avui el nano de la casa fa un any.

Normalment tots i sobretot totes escriviu a les xarxes socials "hace un año que llegaste y nos hiciste los padres más felices del mundo", "hace un año te estabamos esperando". Moltes heu pres la decisió de com volíeu que fos aquest moment. Parir a casa, fer-ho en l'hospital. A l'aigua, amb epidural, sense ella ...

Però el meu cas es diferent. I eixa diferència no deixa de crear-me cert nuc a la panxa. No tinc ni idea de com estava o com hem sentia fa un any. Jo no estava el dia que el meu fill va nàixer. No vaig prendre cap decisió sobre eixe moment. No el vaig viure, ni el vaig preparar.

De fet, he necesitat l'ajuda de les xarxes socials per recordar què feia eixe dia. He vist que fa un any estava totalment immersa en la preparació del primer TEDxAlcoi, y junt amb Macarena estàvem llançant unes altres jornades "d'ocupació Jove". I el que hem pareix més simbòlic, és aquesta entrada a facebook:

Per voler buscar un símil o una connexió vull pensar que estava intentant "equilibrarme" el mateix dia que el meu fill arribava al món, a un altre lloc, amb unes altres persones, a les que no coneixeré mai i que estaran unides a mi per tota la vida. Perquè compartim el més gran. Un fill al qual nosaltres estimem en bojeria i que siguen quines siguen les raons per les quals està en nosaltres i no amb ells, son part de la seva història, de la seva vida. I van compartir el moment sens dubte més important, el seu naixement.

És molt, molt estrany no compartir toooota la vida i tot el trajecte amb els teus fills, ser conscient de què tenen una vida anterior, de la que coneixes ben poc. (emocionalment parlant) i que forma part no més d'ells.

Amb el seu permís i soles mentre ells vulguen celebrarem també un altra data, el dia que els vam conèixer i vam començar el nostre camí junts. ¡Només mentre ells vulguen!, perquè eixa celebració també pot fer mal, pot dur records o pensaments que no vulguen tindre. Només us demane a tots que també ho tingueu en conter, i deixeu de dir que eixa part no conta. Ell no va néixer quan va arribar a casa, té una vida anterior y demanem respecte de la mateixa manera que nosaltres fem.

Doncs només hem queda dir "per molts anys" carinyet meu!!! a aquet ratolinet, rinxolat i rumbós que ens dona cada dia una raó per somriure i que te al seu germà major "enamorat"

I gràcies, gràcies i més gràcies a eixa mare que fa un any et va donar a llum, amb tots els seus problemes i raons. Estigues on estigues. Gràcies.