Per molts anys!!!

Avui és l'aniversari del meu fill menut. Avui el nano de la casa fa un any.

Normalment tots i sobretot totes escriviu a les xarxes socials "hace un año que llegaste y nos hiciste los padres más felices del mundo", "hace un año te estabamos esperando". Moltes heu pres la decisió de com volíeu que fos aquest moment. Parir a casa, fer-ho en l'hospital. A l'aigua, amb epidural, sense ella ...

Però el meu cas es diferent. I eixa diferència no deixa de crear-me cert nuc a la panxa. No tinc ni idea de com estava o com hem sentia fa un any. Jo no estava el dia que el meu fill va nàixer. No vaig prendre cap decisió sobre eixe moment. No el vaig viure, ni el vaig preparar.

De fet, he necesitat l'ajuda de les xarxes socials per recordar què feia eixe dia. He vist que fa un any estava totalment immersa en la preparació del primer TEDxAlcoi, y junt amb Macarena estàvem llançant unes altres jornades "d'ocupació Jove". I el que hem pareix més simbòlic, és aquesta entrada a facebook:

Per voler buscar un símil o una connexió vull pensar que estava intentant "equilibrarme" el mateix dia que el meu fill arribava al món, a un altre lloc, amb unes altres persones, a les que no coneixeré mai i que estaran unides a mi per tota la vida. Perquè compartim el més gran. Un fill al qual nosaltres estimem en bojeria i que siguen quines siguen les raons per les quals està en nosaltres i no amb ells, son part de la seva història, de la seva vida. I van compartir el moment sens dubte més important, el seu naixement.

És molt, molt estrany no compartir toooota la vida i tot el trajecte amb els teus fills, ser conscient de què tenen una vida anterior, de la que coneixes ben poc. (emocionalment parlant) i que forma part no més d'ells.

Amb el seu permís i soles mentre ells vulguen celebrarem també un altra data, el dia que els vam conèixer i vam començar el nostre camí junts. ¡Només mentre ells vulguen!, perquè eixa celebració també pot fer mal, pot dur records o pensaments que no vulguen tindre. Només us demane a tots que també ho tingueu en conter, i deixeu de dir que eixa part no conta. Ell no va néixer quan va arribar a casa, té una vida anterior y demanem respecte de la mateixa manera que nosaltres fem.

Doncs només hem queda dir "per molts anys" carinyet meu!!! a aquet ratolinet, rinxolat i rumbós que ens dona cada dia una raó per somriure i que te al seu germà major "enamorat"

I gràcies, gràcies i més gràcies a eixa mare que fa un any et va donar a llum, amb tots els seus problemes i raons. Estigues on estigues. Gràcies.

Todos diferentes, todos iguales.

Mi hijo se va haciendo mayor . Y como es lógico comienza con sus primeras "crisis existenciales". 

Llevamos casi un año con en tema pero este ha sido un fin de semana intenso profundizando en la raza humana, en toda la extensión de la expresión. Tanto las razas como la naturaleza de las personas. Y esque por mucho que pensamos que hay cosas que están superadas, la normalidad no está establecida y él nota su diferencia tanto para quien se le discrimina negativamente como para quien lo hace positivamente (que obviamente son la mayoría y sin ninguna maldad) La cuestión es hacer cualquier comentario en el que se marque esta diferencia.

Y que conste que no se trata de una recriminación hacia nadie , sino simplemente de una reflexión. Hasta qué punto estamos viviendo "con normalidad" las situaciones que hasta ahora no se habían presentado . Vamos de "guays" por la vida y simplemente callamos lo que pensamos para no parecer ... yo que se.. "Carcas"?

Vuelvo a decir que es simplemente una reflexión, y yo misma me la hago. Es posible que el problema racial no sea mio. Pero también vivo otro tipo de realidades y me encuentro en situaciones en que no se hasta que punto soy... o me lo hago.

El caso es que muchas veces, demasiadas diría yo. Esta discriminación positiva hace un mal insospechado a quien lo recibe. No diré que sea mayor que el negativo, ni mucho menos. Pero resulta tan ofensivo e incomprensible, que viene a desembocar en estas pequeñas - grandes crisis en el que un niño de casi 6 años se quiere rapar el pelo o maquillarse y maquillar hasta "enblanquecer.

Tots diferents, tots iguals

El meu fill es va fent gran. I com és lògic comença amb les seves primeres "crisis existencials". 

Portem gairebé un any amb en tema però aquest ha estat un cap de setmana intens aprofundint en la raça humana , en tota l'extensió de l'expressió. Tant les races com la naturalesa de les persones . I esque per molt que pensem que hi ha coses que estan superades, la normalitat no està establerta i ell nota la seva diferència tant per qui se'l discrimina negativament com per qui ho fa positivament (que òbviament, són la majoria i sense cap maldat ) La qüestió és fer qualsevol comentari en què es marqui aquesta diferència.

I que conste que no es tracta d'una recriminació cap a ningú, sinó simplement d'una reflexió . Fins a quin punt estem vivint " amb normalitat" les situacions que fins ara no s'havien presentat? Anem de "wais" per la vida i simplement callem el que pensem per no semblar ... jo que .. "carques"?Torne a dir que és simplement una reflexió , i jo mateixa me la faig . És possible que el problema racial no sigui el meu. Però també visc un altre tipus de realitats i em trobe en situacions en què no es fins que punt sóc...o m'ho faig.

El cas és que moltes vegades , massa diria jo. Aquesta discriminació positiva fa un mal insospitat a qui el rep. No diré que sigui més gran que el negatiu , ni molt menys. Però resulta tan ofensiu i incomprensible , que ve a desembocar en aquestes petites - grans crisis en què un nen de gairebé 6 anys es vol rapar el cap o maquillar i maquillar fins a "emblanquir".

Ministre Fernández Díaz. Que passa amb el meu matrimoni?

Vaig escoltar ahir la notícia i vaig decidir esperar, amb aquesta prudència que estranyament he aconseguit acumular amb els anys. Aquesta prudència que em portava a pensar que potser eren unes paraules tretes de context, (cosa que darrerament és habitual en diferents mitjans de comunicació) Vaig pensar que no havia de jutjar a la lleugera, fos quina fos la imatge que em suggeria el Sr que ha emès les declaracions.

Però ara he de dir que passades 24 hores no només no m'he calmat sinó que quan més les escolto més em bull la sang.

"Visc sense viure en mi" esperant la resposta del ministre Fernández Díaz sobre l'estat del meu matrimoni. No sé si tindrà a bé ell i el seu partit ara al govern declarar il·legal (a hores d'ara).Us poso en antecedents.

El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, ha participat en un col·loqui sobre «Religió i Espai Públic» celebrat a l'Ambaixada d'Espanya davant la Santa Seu a Roma. Allà ha manifestat la seva opinió sobre diferents aspectes com l'assignatura de religió i arribat al punt sobre el matrimoni homosexual ha tingut a bé deixar anar aquesta "lindeza":

«Si ens oposem al matrimoni entre persones del mateix sexe, no podem utilitzar arguments confessionals. Hi ha arguments racionals que diuen que aquest matrimoni no ha de tenir la mateixa protecció per part dels poders públics que el matrimoni natural. La pervivència de l'espècie, per exemple, no estaria garantida »

Val, ministre Fernández Díaz. Crec entendre que per a vostè i els seus, el més important en tot això és "la pervivència de l'espècie". És per això que tots els gais, no tenen dret a formar una família, conviure amb la persona a qui estimen i que això tingui reconeixement legal.

Però ara arriba el meu gran dubte. Què passa amb totes les dones o homes que tenen un problema d'infertilitat? Realment, vist des dels seus ulls també som un perill per a la pervivència de l'espècie. Segons vostè, ¿com quedaria el meu matrimoni? Hauria el meu Sant Espós abandonar-me?, declarar nul aquest matrimoni i buscar una jove fèrtil amb què perpetuar el seu llinatge? (També li dic jo ara,  que no seré qui l'hi posi al cap acabats de fer els 40) ;)

Segons el seu argument no veig ara mateix cap diferència entre un matrimoni gai i el meu, (bé, segons el seu argument ni cap altre, però ara ens centrarem en la "actualitat"). Així que li agrairia que tingués a bé aclarir quin seria l'estat de la meva vida ara mateix i que hauria d'esperar d'ara en avant.


Atentament,
Dona infèrtil.

Sr. Fernandez Díaz, qué pasa con mi matrimonio?

Escuché ayer la noticia y decidí esperar, con esta prudencia que extrañamente he conseguido acumular con los años. Esta prudencia que me llevaba a pensar que igual eran unas palabras sacadas de contexto, (algo que últimamente viene siendo habitual en diferentes medios de comunicación) y que no debía juzgarlas a la ligera, fuera cual fuera la imagen que me sugería el Sr. que las ha emitido.

Pero ahora he de decir que pasadas 24 horas no solo no me he calmado sino que cuando más las escucho más me hierve la sangre.

"Vivo sin vivir en mi" esperando la respuesta del Ministro Fernández Díaz sobre el estado de mi matrimonio. No se si va a tener a bien él y su partido ahora en el gobierno declararlo ilegal (a estas alturas).

Os pongo en antecedentes.

El Ministro del Interior, Jorge Fernández Díaz, ha participado en un coloquio sobre «Religión y Espacio Público» celebrado en la Embajada de España ante la Santa Sede en Roma. Allí ha manifestado su opinión sobre diferentes aspectos como la asignatura de religión y llegado al punto sobre el matrimonio homosexual ha tenido a bien soltar esta lindeza:

«Si nos oponemos al matrimonio entre personas del mismo sexo, no podemos usar argumentos confesionales. Existen argumentos racionales que dicen que ese matrimonio no debe tener la misma protección por parte de los poderes públicos que el matrimonio natural. La pervivencia de la especie, por ejemplo, no estaría garantizada»

Vale, Ministro Fernández Díaz. Creo entender que para usted y los suyos lo más importante en todo esto es "la pervivencia de la especie". Es por ello que todos los gays, no tienen derecho a formar una familia, convivir con la persona a la que quieren y que ello tenga reconocimiento legal.

Pero ahora llega mi gran duda. ¿Qué pasa con todas las mujeres u hombres que tienen un problema de infertilidad? Realmente, visto desde sus ojos también somos un peligro para la pervivencia de la especie. Según usted, ¿como quedaría mi matrimonio? Debería mi Santo Esposo abandonarme, declarar nulo este matrimonio y buscar una joven fértil con la que perpetuar su linaje? (También le digo yo ahora que no seré quien se lo ponga en la cabeza recién cumplidos los 40) ;)

Según su argumento no veo ahora mismo ninguna diferencia entre un matrimonio gay y el mío, (bueno, según su argumento ni ninguno, pero ahora nos centraremos en la "actualidad"). Así que le agradecería que tuviera a bien aclararme cual sería el estado de mi vida ahora mismo y a que debería atenerme.

Atentamente,

Mujer infértil, 

De vez en mes

He de reconéixer que esta cançó em va matar la primera vegada que la vaig escoltar. No coneixia res de Ricardo Argona, de fet continue sense conéixer res més, però esta cançó defineix espectacularment el sentir d'algú que es troba en una situació tan angoixant com aquesta.



De vez en mes te haces artista dejando un cuadro impresionista debajo del edredón.
De vez en mes con tu acuarela pintas jirones de ciruelas que van a dar hasta el colchón
De vez en mes un detergente se roba el arte intermitente de tu vientre y su creación,
si es natural cuando eres dama que pintes rosas en la cama una vez de vez en mes…

De vez en mes una cigüeña se suicida y ahí estas tú tan deprimida buscándole una explicación.
De vez en mes el cielo te roba el milagro, el tiempo te hace un calendario de una vez de vez en mes
De vez en mes tú me propones huelga de hambre, yo algo de imaginación.

De vez en mes la luna nueva viene a quitar lo que renueva Y a colocar otra ilusión
De vez en mes soy invisible para intentar en lo posible no promover tu mal humor
De vez en mes no hay quien te aguante y es tu pecado estar distante y otro peor quedarme ahí
Y aunque hay receso obligatorio y el cielo se hace un purgatorio te amo más de vez en mes

De vez en mes una cigüeña se suicida y ahí estas tú tan deprimida buscándole una explicación
De vez en mes el cielo te roba el milagro el tiempo te hace un calendario de una vez, de vez en mes.
De vez en mes tú me propones huelga de hambre yo algo de imaginación.

De vez en mes tu vientre ensaya para cuna tu humor depende de la luna y yo te quiero un poco más
De vez en mes a ti te da por tomar siestas a tus hormonas por las fiestas y el culpable siempre yo
De vez en mes no hay más reloj que el de tu cuerpo no hay más luz que la que das
De vez en mes